La Riera, antic accés vial a Tiana per on feia el seu recorregut en Feliu Barbeta amb el seu Peral (tartana col·lectiva) i, molt més abans quan els primers tianencs comerciaven amb els homes de la costa, ho feien pel camí natural que és la Riera. D'aquest fet començà a sorgir el primer nucli de cases, encara que dispersat, mantenint un contacte amb la Riera; així avui dia passant per allà encara es poden veure molts barris que no fan cap servei, ja que ara el trànsit es condueix per la carretera.

Com a primera masia que segueix aquest camí hi ha la de Can Gel. Situada passat el pont de Tiana a mà dreta, també se la coneix com a Can Llaunes. Sols comentar el pou de pedra que utilitza com travesser un jou, que queda contrastat amb la franja blanca horitzontal de la casa.

Seguint amunt, Can Ratola s'amaga en un rierol que dóna a la Riera. S'explica que el nom procedeix del fet que guardaven unes eines d'un tal Ratola, així ho esmenta una escriptura antiga.

Pujant darrera els primers hivernacles es troba una petita masia de dos aiguavessos, anomenada Can Sasà. També s'hi pot arribar pel camí que parteix de la Creu de Terme. Casa totalment abandonada; l'únic element artístic que conté és l'enquadrament blanc de finestres. Sens dubte aquest fet ressalta perquè la resta de la casa està arrebossada.

Enfront mateix hi ha Les Pinyaseres, antiga masia que ara està convertida en habitatges. Té tres pisos, però l'edifici mostra les contínues construccions i reformes, així mateix s'aprecien unes obertures semiarcades que possiblement donaven vida a una galeria, que avui estan totalment tapiades.

En el número setanta-dos, Can Elies, fins fa poc en el seu pòrtic hi havia una reixa on amb uns jocs de ferradura s'esmentava la data de 1881. El nom de la casa és fruit de la supressió per repetició sil·làbica, del nom antic, Can Canelies. En temps passats les seves terres estaven plenes de tarongers i vinyes. Tenien igualment vaques, de les quals abastaven de llet a Tiana.

L'entrada a més de tenir col·locada encara la curiosa peça de l'assegurança de la casa, és adovellada amb forma d'arc. Al davant, l'era que es diferencia de les vistes fins ara, en que s'utilitzà pedra de grans dimensions. Al fons de la sala central, la qual encara conserva la típica tova com enrajolat, s'estén l'habitació del premsat, on hi ha dues premses empotrades i una lliure, més moderna; les dues primeres funcionen mitjançant la utilització d'un eix de fusta, situat a l'angle més pròxim, que permet transmetre més força a les premses. A la paret posterior s'estén el cup, per a trepitjar el raïm aixecat dos metres de terra; fins i tot encara es conserven penjant del sostre uns ganxos que servien per agafar-se durant la trepitjada del raïm. Ací es fa la primera separació en l'elaboració del vi, quedant a dalt la brissa i als dipòsits el suc, que ja és most i més tard fermentarà i serà vi. A l'esquerra, la fogaina, construcció en forma de recipient per elevar la temperatura del most. El celler queda a la dreta d'aquesta habitació, on hi tenien cabuda de 800 a 1000 litres de vi.

Com a conclusió dos elements a esmentar, un artístic i l'altre arquitectònic, el primer, un rellotge de sol menut amb la frase de capçalera “tempus fugit”, el temps passa. El segon, l'àmplia galeria arcada a la part lateral de la casa. Davant mateix de Can Elies, havia estat la masia de Can Castellar, avui dia terreny urbanitzat.

Darrera de Can Elies, al Camí dels Francesos número trenta-tres, hi ha Can Maxelí, conegut també per Can Mogas. El nom deriva d'un qualificatiu al nom d'un avantpassat que es deia Mas, i d'aquí sorgí el diminutiu Maxelí. La casa no té molt per admirar per la seva modernitat, però és un dels pocs llocs on encara es fan el vi.

Termener amb el Camí dels Francesos, antic camí dels romans, es troba Can Guinart, per estar en aquest camí de pas, prengué antigament la missió d'hostal i de cavallerisses. La casa ha sofert moltes reformes des de la seva construcció fa uns tres-cents cinquanta o quatre-cents anys. La façana del tipus de planta basilical presenta quatre finestres de pedra d'ull de perdiu i una tronera o emmarletat perpendicular a la porta principal com a element de defensa, per on llençaven aigua o oli bullent. El pis superior, amb set arcades, s'utilitzava com a graner i salador (exposar a l'aire tota la carn de porc). A la cuina encara es conserva el forn de pa, això sí, contrastant amb la construcció d'una llar de foc. Encara es pot apreciar com antigament el rellotge de sol estava situat a l'angle superior de la façana.

Can Tramuntana i Can Reniu, abans Can Coll, són cases que han sigut molt reformades, i ja no mostren l'estil de la masia catalana, sinó és per exemple, el barri i la porta de l'última casa esmentada.

Can Orella, antigament posseïa el número set, per tota la masia, però després de les reestructuracions dels propietaris ja fa uns cinquanta-cinc anys, la casa ha restat dividida en sis vivendes, i així el municipi ha donat al pati els números del seixanta-cinc al setanta-tres.

Els darrers propietaris des del 1888, ara fa quatre generacions, la compraren als Basté i aquests als Francí, després s'ha anat transmetent mitjançant l'herència, fonament principal de la família, encara que els mancà certes vegades hereus, perdent-se el nom com succeí amb el de Regordosa, essent ara Llongueras.

La casa té dues plantes, una de dos vessants i l'altre d'un sol vessant; la primera amb la porta central adovellada, amb una galeria de fusta a l'entrada exterior, un rellotge de sol, dóna l'aspecte d'ésser la casa principal, l'altra part també té dos pisos encara que es pot deduir l'antiga galeria, tipus golfes, fet servir de graner i paller, i als baixos les quadres.

A fora es troba una porquera, i al pati central un gran safareig rodó amb dos divisions, una per rentar amb aigua neta i l'altra amb aigua bruta per regar. Les sis grans pedres col·locades geomètricament en la rodona donen a entendre la seva antiguitat.

Una mica allunyada de la Riera hi ha Can Puigcarbó, al carrer de Montalegre, número vuit. Es propietat de Soledad Gibert, que la rebé d'herència del seu pare Antoni Gibert, després que la seva àvia Dorotea Arevillega, vídua de Salinas, la comprés a Isidre Puigcarbó. La casa rep el nom de l'últim, així ho confirma la inscripció amb les inicials d’I.P. en el portaló, tot i que la va començar a construir un tal Tapis.

La casa és de principis del segle XIX, d'estil italianitzat, per això dóna un aspecte totalment diferent a l’estil clàssic de la masia catalana. Per altra part, el fascinant jardí que posseeix, preferentment en arbres, com son palmeres, xiprers, salzes i una acàcia davant mateix de l'entrada de l'escala que s'alça per damunt de la casa, i l'envolta d'un romanticisme naturalista.

L'entrada està constituïda per dues escalinates laterals que arriben fins a la porta. Allí s'aixequen dues columnes d'estil jònic que formen conjunt amb quatre baix-relleus col·locats a la paret amb les següents temàtiques laborals: agricultura, ramaderia, indústria i comerç. En la part alta de la casa hi han sis habitacions, que envolten a la gran sala central, alegrada per la llum d'una claraboia que il·lumina totes les pintures que es conserven (autors com Serra Goday i, l'amic de la casa sr. Guardiola). A més, trobem gerros de porcellana, taules i cadires de les millors fustes, miralls luxosos, etc. És com estar en un paradís de racons encantats, apareixent sumptuosos rellotges de caixa, mobles i vitrines amb peces de joieria. En els baixos hi ha la casa dels masovers i la cuina que posseeix dos piques de grans dimensions de marbre. De les golfes de la casa es comenta que durant la Setmana Tràgica dos cartoixans s'hi amagaren.

A l'últim tros, o més ben dit, al principi de la Riera, trobem tres masies Can Pau Sasà, Can Nolis i Ca l'Arcís. Ca l'Arcís, antic nom dels masovers de la casa, està numerada amb el dos, és a dir, és la primera casa. La seva propietat s'ha anat transferint; així l'any 1905 la masia fou comprada al senyor Farret pel senyor Agustí Font, pare de l'actual propietària, la senyora Montserrat Font i Deminoves. Quant a l'arquitectura, la teulada del carener perpendicular a la façana ha quedat disfressada amb un coronament ornamental. Totes les portes i finestres prenen l'estructura rectangular, que forma conjunt amb l'arrebossament de la façana. El celler a la part baixa esquerra és l'última reforma d'interès feta l'any 1944. Can Pau Sasà és al carrer de Sant Antoni número 3, propietat de Jaume Renté i Artusa. Quant a l'arquitectura, es pot dir que en un punt passat no molt llunyà el portal era constituït per un arc de mig punt, amb tres graons de pedra amb l'afegit a la part de fora d'un element ara desaparegut: un ferro en forma d'arc clavat a la paret o a terra que servia per a escurar-se la brutícia de la sola de les sabates abans d'entrar a la casa. Dir que la riera és allà al costat, encara que ara ja està cimentada. La porta lluïa unes ventalles molt decoratives, però de totes maneres les reestructuracions han afectat bastant la casa, fins i tot es podia parlar d'una llar de foc, d'una porta d'entrada exterior al celler, d'unes quadres; en contraposició s'ha de dir que continua formant part del patrimoni arquitectònic de Tiana.

Davant del col·legi Àngel de la Guarda, hi ha un rètol que diu Can Nolis. Antiga casa dels Monràs, avui de la família Nolis, que a finals del segle passat la compraren. Joan Nolis, besavi de l'actual propietari, que vivia a Barcelona, on fou regidor de l'Ajuntament, la deixà als seus fills que en el 1906 la reformaren, a més de comprar el mas de Can Pere Moreli. La casa presenta una estructura simètrica, fins i tot amb les dues galeries que té. Davant de la casa hi ha una era, on s'hi han plantat arbres. Als baixos s'ha de ressenyar un conjunt de rajoles de l'antiga cuina de la casa. La Cartoixa els hi donà la fusta que es col·loca damunt de la llar de foc. L'interior de la casa està omplerta de quadres, fins i tot de familiars pintats pel amic Miquel Fluxenc. I juntament amb els mobles, que són tots portats de Barcelona, la casa mostra un estil barroc. D'aquesta casa sortí un batlle de Tiana, Joan Nolis i Bruguera.